Home » Espai Zero » 24/06/20

24/06/20

220.- L’Aimar fa 3 anys.

Un altre any s'ha completat des de que va venir a omplir les nostres vides. El meu nét, el millor regal que la meva filla i el meu gendre van poder fer-me, avui fa 3 anyets.

Tot i el mal son que estem vivim amb la COVID-19, avui és un dia molt feliç perquè la personificació de la innocència, de l'amor i d'un vincle pur i inigualable, va seguint el ritme de la vida fent anys cada 24 de juny.

Sort que vivim al costat i això ens permet estar junts a diari perquè, amb el confinament, el meu nét s'ha convertit en l'oxigen que m’ha fet viure el dia a dia de manera intensa, sense avorrir-me ni un segon, ja que a més m’ha donat l'alè necessari per afrontar tot aquest calvari.

Sempre s’havia dit que l'educació dels fills és cosa dels pares i que el paper dels avis era “mal criar” els néts. Tot i que segurament ho comparteixo, ja que des de que va néixer he estat un dels seus companys de jocs i capritxos, tinc clar que li he dit NO! a moltes coses, però el meu no sempre és més dolç, jajaja.... Parlant del NO!, em fa gràcia quan em diu que no a tot i li pregunto...

Avui estàs negatiu?

No!

I positiu?

Tampoc!

Doncs com estàs?

Bé!

Jajaja... Tots dos ens posem a riure per l’actitud doblement negativa i una de positiva però, d’altra banda, jo sóc triplement feliç perquè està clar que contesta sense cap malícia.

Potser forçat per la situació, aquests últims mesos he estat un més dels seus educadors. He gaudit molt fent-li entendre com seguir un calendari, com fer els treballs (fitxes) que els seus pares li preparen, fer manualitats, saludar i donar les gràcies, tallar amb tisores, fer activitats de psicomotricitat (“sico" que diu ell) amb la banda sonora de Tarzán (que li encanta) i Els Catarres, o preparant confeti (“competi” com diu ell) per les nombroses festes fictícies que fem. Al cap i a la fi, uns valors i una base emocional que estic segur que de gran recordarà i en farà ús.

Jo també m’he fet un expert en rescats i primers auxilis veien “El Bombero Sam” i m’ha tocat fer-li algun tall de cabell, divertit però al meu estil, que espero no m’ho tingui en compte. De fet, he estat l’únic al qui ha deixat que li tallés, jeje...

Potser hi ha un tema que se m’està escapant de les mans veient tants vídeos de MotoCross (“mocotós” que diu ell) i Enduro extrem, on les caigudes (quan cridem “fernandoooooo”) són a l’ordre del dia i desprès ell ho vol reproduir amb la bicicleta, tant a casa como al carrer. Per motius obvis el Trial ha quedat aturat i no hem pogut començar a aprendre a fer anar la Mecatecno elèctrica, però ja arribaran millors temps, segur!

Aquest últims mesos, ha fet un canvi brutal, s’ha fet gran i ara s’interactua molt bé amb ell. No deixa de sorprendre’m amb algunes actuacions i respostes dignes de qualsevol adult, però que sortint d’ell no deixen de provocar-me un somriure molt tendre.

El temps passa molt de pressa perquè al seu costat els minuts es converteixen en segons i això em fa por, perquè també vol dir que jo em faig gran a tota màquina, però mentre pugui seguiré gaudint com mai de com va creixent cada dia.

Que per molts anys! AIMAR puguem seguir tenint aventures màgiques i emocionants junts. Ah! i moltes felicitats als pares pel seu quart aniversari de noces.

L’avi Víctor.

24/06/20 - bonaigua - trial