333.- Els humans som éssers emocionals, això vol dir que les emocions formen part de nosaltres i no ens en podem separar. La capacitat d'identificar, comprendre i arribar a processar els propis estats emocionals és molt important per al benestar personal.
Sabeu que a través dels meus escrits m’agrada comentar sentiments i emocions, però el que ha passat el cap de setmana del 20è aniversari dels 2 Dies del Trial d’All Clàssic em costarà fer-ho i menys en quatre línies.
M’estalviaré moments molt personals, molt íntims, perquè un cap de setmana a La Cerdanya i més concretament al Trial d’All, en família i entre amics, dona per molt i em dedicaré a comentar tres fets que m’han arribat fins el fons del cor.
El primer es va produir divendres.
Ara sí que crec que ja puc dir que el Campió Mundial de Trial dels anys 1976, 1977 i 1978: Yrjö Vesterinen, ha passat de ser el meu ídol al meu amic. Ell estava molt emocionat quan li vaig fer entrega del seu casc AGV rèplica d’aquells anys, però jo encara ho estava més amb la gran quantitat de records originals de Bultaco, amb un gran valor sentimental, que em va regalar.
El segon es va produir dissabte.
Recordeu el que vaig dir després el Trial de Ger?
Avi, quan tornarem?
Si no es trenca res, tornarem d’aquí un mes aproximadament pels 2 Dies del Trial d’All.
Avi, farem de seguidors?
I ara veig que tindré un “problema”, perquè per la 20a edició del Trial d’All estic inscrit pels 2 Dies, però segur que li trobo una solució, ja ho parlarem.
I tant que ho vam parlar i tot i que vaig fer els possibles per treure-li del cap el que volia fer l’Asier (el seu aita), no hi va haver manera.
L’Asier li va posar un suplement al manillar de la seva Bultaco Sherpa i va fer tota la interzona de dissabte, amb més de 40 Km i 20 zones, amb ell assegut al dipòsit.
Molta calor, molta pols, més de 6 hores campant per la muntanya, alguns llocs fins i tot perillosos, però l’Aimar no es va queixar ni un moment, ni una sola vegada, tot el contrari, respirava felicitat a tota hora.
Pare i fill acoblats a la moto. Tots dos mirant les zones del nivell verd, repassant i comentant la millor traçada, parlant amb altres pilots, recriminant als que malparlaven quan el resultat no era l’espera’t i fins hi tot animant al seu aita quan feia el pas per les zones.
Penseu que les zones verdes (que feia Asier) estaven separades de les grogues (que feia jo), per tant hi havia moments que l’Aimar és quedava solet o al costat del control de zona. Feia una gràcia.
I vam arribar a la zona 18.
Hi ha havia com uns 20 pilots fent cua esperant a fer la zona, que en aquest cas no es podia mirar, era cega. Quan li tocava fer-la a l’Asier, li diu al control: em permets fer la zona amb l’Aimar?
El control li va donar permís, però també li va dir que si l’Aimar posava peus els hi comptaria, jajajaja...
No sé si la va fer a zero o no, perquè jo, fent un vídeo amb llàgrimes als ulls, no deixava d’emocionar-me i més quan tota la cua de pilots els hi van oferir un fort i sonor aplaudiment.
Vam arribar al pàdoc. La mama i l’àvia ens esperaven emocionades. L’avi content perquè tot havia anat rodó i l’aita fet pols, però molt satisfet.
Asier, no tengo palabras para expresar lo que hiciste el sábado con tu hijo. Bueno sí, una... BRUTAL!
I el tercer es va produir diumenge.
Dissabte vaig quedar primer en la categoria Pre’75 del nivell groc. La Kit anava de conya, el meu estat de salut i la meva esquena estaven força bé i hagués hagut de sortir a defensar el primer lloc, però l’Aimar ens va dir que ell volia anar en moto amb el seu dorsal 89 (molt gentilment proporcionat per l’organització) i vet aquí que a l’avi no li va costar gens canviar el pas per les zones a fer companyia al seu net. A la vida les prioritats canvien i aquesta és una d’elles.
Vam fer un tros d’interzona, vam fer algunes zones d’aigua (ell com unes 20 vegades), vam anar a veure vàries zones més fins que la bateria de la TRS ja es “queixava”, però aleshores va arribar el seu aita i encara va voler tornar a pujar a la seva Sherpa per anar fins la zona 20.
Penseu que l’Aimar tan sols té 4 anyets (aviat 5) però estic segur que en aquest cervell tan petit hi caven tots els records d’aquest cap de setmana i molts més. No crec que ho oblidi mai i menys amb la gran quantitat de fotos i vídeos que tenim.
Aquest esport, amb aquests moments i d’altres implicats: pilots, organització, controls, etc. és tan gran, que mai ens faran abaixar el cap cada cop que malparlen de nosaltres tractant-nos de delinqüents, no ho mereixem.
Cap de setmana espectacular!
