Home » ESPAI ZERO » 07/09/20 Aimar

07/09/20 Aimar

224.- De tota la vida...

De tota la vida que hem passat els estius a Calafat, però aquestes “corono-vacances”, encara que pugui semblar estrany, han estat les millors vacances dels últims 15 anys.

Poder estar tres setmanes amb el meu nét Aimar m'ha fet oblidar (una mica) la maleïda COVID-19, però no és d’això que us vull parlar, ho vull fer del que he arribat a gaudir amb un nen de poc més de 3 anys.

Ja sé que no pot quedar tot reflectit en unes línies, però us explicaré per sobre com era una jornada a Calafat i, encara que no totes han estat igual, no ha calgut canviar gaire els “tempos”.

Tot començava quan a quarts de deu, estirat al llit (ja feia estona que estava despert), sentia acostar-se els passos d’uns peus descalços. Tanco els ulls.

-       Avi, ja estàs despert?

-       Bon dia petit, com has dormit?

-       Molt bé avi, anem a obrir?

-       Sí, sí, anem a obrir.

Sentim la mami que diu...

-       No trigueu gaire que us poso l'esmorzar.

-       No mami, tornem de seguida.

Al sortir al jardí, aquells ulls adormits s'anaven fent grans, il·luminant-se cada vegada que saludava i donava el bon dia a totes i cadascuna de les dependències, plantes, flors, “l’enanito” i per descomptat a les motos que veia en el garatge.

Tornem cap a dins de casa, on l’espera un got de llet amb galetes. Aquí ja trobem el primer canvi, passant de la trona de tota la vida a la cadira d’adult.

Un cop esmorzat toca rentar dens, vestir i tornar a sortir al jardí.

-       Avi, si vols, si vols... podem donar una volta amb la Scoopy.

-       D’acord! Ens posem el casc i fem tres voltes per dins del jardí.

-       Avi, si vols, si vols... podem donar una volta amb la “Bultato”.

-       D’acord! Farem tres voltes per dins del jardí.

-       Avi, si vols, si vols... podem donar una volta amb la Montesa.

-       D’acord! Farem tres voltes per dins del jardí.

-       Avi, si vols, si vols... podem fer una volta amb...

-       Aimar prou! Estic marejat de donar voltes al jardí.

-       Avi, doncs fem una volta pel carrer amb la Scoopy.

-       D’acord! Et poso davant entre les meves cames i esperem que no ens vegi la policia (com diu ell, la “pelusilla”).

-       Perquè dius això avi?

-       Per què no està permès portar nens davant del pilot, però no parteixis que no ens diran res.

Tinc gravat al meu cervell la seva cara de felicitat cada vegada que li deia d’acord!, però és que amb aquells ullets rodons, grans com a plats i tan brillants, no em podia negar a les seves demandes.

Avui també toca posar en marxa la Mecatecno elèctrica de Trial. Degudament equipat amb el casc, guants i proteccions als colzes i genolls, gira la clau, treu el cavallet, primer lentament i ja després més ràpid, comença a donar gas.

Cal dir que li vàrem treure les estriveres perquè es va donar algun cop als bessons, però que al cap d’unes hores de rodatge ja posava els peus a sobre els suports. El pare i l’avi extremadament fatigats d’anar-li al darrera, però tremendament emocionats de veure’l anar amb moto tot solet.

-       Avi, et vols banyar a la piscina?

-       D’acord, posem el “xaleco” o els “manguitos” de tota la vida?

-       El “xaleco” avi.

-       Mami, em poses cremita?

-       Sí! Però t’has d’estar quiet 5 minuts (no ho aconsegueix).

Aquí trobem un canvi molt gran. Va passar d’entrar a l’aigua amb respecte i a coll, a tirar-se com un boig, nadar i bussejar amb una gran rapidesa i en part, gràcies a uns nous “manguitos” de colors.

També vam tenir un parell d’ensurts però que al final ens van fer riure molt, sobretot quan no va recordar que no portava els “manguitos” i es va tirar com si res. Jo ho vaig veure de seguida i em vaig tirar a treure’l de sota l’aigua, però la veritat és que ell solet ja sortia a la superfície.

-       Avi, sortim?

-       D’acord! Estira't una estona al solet per assecar-te que s’està molt bé.

-       Avi, si vols, si vols... ens mengem, un polo de taronja, de tota la vida.

-       A mi no em ve de gust, però t’obro un per a tu.

-       Gràcies avi, t’estimo molt!

Desprèn tanta tendresa i afecte que en algun moment i sense que em vegi ningú, no puc deixar d’emocionar-me.

-       Àvia, et vas a banyar?

-       Sí! I tu?

-       Sí àvia, espera que li dono el polo de taronja a l’avi (ja m’ha tocat menjar-lo sense voler).

I així ho feia també amb la seva mare i amb el seu aita. Entrava i sortia tantes vegades com persones entraven i sortien de la piscina. La tovallola ja no donava abast.

-       Mami, fem un “piscolabis”?

-       I després dinaràs?

-       Sí mami sí, tot, tot, i així em podré menjar un gelat de postres.

-       D’acord!

-       “Trato hecho”.

Hi havia dies que s’ho menjava tot, tot, però d’altres no, encara que la mami sempre li deixava menjar, després de la fruita, un gelat.

Ara toca rentar les dents i fer una bona migdiada. Abraçades, petons i fins després.

Feia migdiades de dues hores i no m’estranya ja que no para, havia d’estar cansat a la força. A més va molt bé fer-la ja que són les hores de més calor i quan s’està pitjor fora, al jardí.

Veure’l despertar és un dels moments de més tendresa del dia, està tan simpàtic, però ja hi tornem a ser...

-       Avi, anem al jardí.

-       Sí! Però primer has de berenar.

-       D’acord avi, però em menjo un “iuiu” (iogurt) al jardí.

-       D’acord!

-       “Trato hecho”.

Avui anirem a veure els “yayos” (els meus pares i besavis de l’Aimar).

Els meus pares, amb els evidents mals de dues persones avançades d’edat (93 i 92 anys), estan força bé de salut. L’Aimar ho sap i els tracta amb una tendresa fora del comú. Li fa molta gràcia sentir rondinar al meu pare i escoltar (perquè no calla) a la meva mare.

A casa dels besavis queda alguna bicicleta amb pedals i rodetes, las de tota la vida. L’Aimar encara no n’havia provat cap, però li va faltar temps per pujar-s’hi i començar a pedalar, primer tímidament, però després ja com un boig.

-       Avi, marca`m una zona.

-       Jajajajaja....

Amb alguna que altra picada de mosquit no desitjada, marxem cap a la platja. Amb això de la COVID-19 vam defugir baixar en hora punta, però no vàrem descartar fer algun banyet a l’aigua salada, i a la Cala Xelín ho vam poder fer.

Altre cop aquells ulls rodons i grans com a plats es tornaven a il·luminar nedant i saltant onades de tota la vida, sense cap més preocupació que passar-ho bé.

Marxem cap a casa i ja hi tornem a ser...

-       Avi, et banyes amb mi a la piscina?

No tenia gens de ganes (o sí), però li dic...

-       Ara es banyarà l’àvia amb tu, o la mami, o l’aita, o tots.

-       Sí, sí tots, tota la família junta.

Veure’l feliç és la major satisfacció de la família, per tant, tan era si l’aigua estava freda o si no tenia gens de ganes de banyar-me, el nano s’ho mereixia i tot seguit ens ficàvem a la piscina la mami, l’aita, l’àvia i per descomptat l’avi. Els dies que també hi van ser l’aitite i la yaya Puy, crec que l’aitite es va passar més hores amb ell dins de l’aigua que fora. Era feliç de tenir-nos a tots junts per ell.

Es comença a fer fosc i l’Aimar és el responsable d’obrir l’enllumenat de la casa i del jardí. Una ensabonada i a sopar. Avui toca el que més li agrada, truita de patates “dura” (vol dir que no estigui crua) i de tota la vida amb una mica de pa amb tomàquet.

Després de sopar era obligatori sortir a veure i comptar els dragonets, mirar si hi havia la lluna i tancar el garatge. Un cop dins de casa rentar les dents, posar el pijama, jugar una estona més amb els “duplos” de tota la vida i acomiadar-se per anar a fer nonis, però és aquí quan s’atura el rellotge no trobant mai el moment de ficar-se al llit.

Abraçades i petons, més petons i més abraçades.

-       Bona nit mami, t’estimo molt. Bona nit aita, te quiero mucho. Bona nit avi, t’estimo molt. Bona nit àvia, t’estimo molt.

I sempre ens acomiadàvem de la mateixa manera... Aimar demà què?

-       DEMÀ MÉS I MILLOR!

El paper de la família és primordial en la vida dels seus membres i en particular en la vida infantil, ja que és el seu entorn natural i fonamental durant molt de temps. En aquest context, dur a terme algunes funcions és una tasca compromesa, exigent i complicada.

En segons quins temes, potser em sap greu quan veig als pares impartir certa rigidesa amb l’Aimar i, encara que em costa, ho entenc, perquè a més comparteixo la seva preocupació, però és un nen llest, espavilat, tendre i tan sols ha de trobar aquelles coses que el facin feliç per seguir creixent sà i segur de sí mateix i us asseguro que a Calafat, aquest estiu, ho ha trobat.

L’estiu passat ja vaig tenir moltes satisfaccions amb ell i aquest any s’han multiplicat per tres.

Ara tinc molta curiositat per saber com serà l’estiu 2021, però ara toca mirar altres temes que no estan gens clars i que preocupen molt, com és l’escolarització. L’Aimar ha d’entrar en una nova etapa, ha de començar l’educació infantil a l’escola i no sabem com anirà, ni tan sols si hi podrà assistir.

Tot i així, de tota la vida... demà serà més i millor.

L’avi Víctor

07/09/20 Aimar - Bonaigua - Trial