255.- Les meves dones preferides.
Aprofitant que avui se celebra el Dia Internacional de la Dona, vull comentar que en el seu origen no va tenir res a veure amb la moda, la bellesa o les festivitats. Aquest dia és el resultat de més de 60 anys d'acords, lluites, declaracions i moviments per tal de millorar la situació de les dones en tot el món i aconseguir la seva participació en condicions d'igualtat amb el gènere masculí en els entorns socials, polítics i econòmics.
En el món del cinema tinc vàries actrius preferides. De la indústria de la moda sens dubte hem heretat grans influències de dones que han deixat empremta i també tinc alguna preferida. Ja més a prop, en una època més actual i en el dia a dia, m'agrada observar de prop la vida i l’obra de dones que són polítiques o militants socials, també les dones que tenim al nostre voltant en l’àmbit professional o personal, però hi ha quatre que han destacat a la meva vida i que no cal que sigui cap dia internacional de res per recordar-les, perquè les porto sempre al meu cor.
Sense oblidar la meva iaia Susi, per part de mare, la primera que vull destacar és la meva àvia paterna, “la abuela” Margarita, nascuda a Madrid un 7 de setembre de 1899 i amb la que vaig conviure 14 anys al pis de les Rambles. Una dona que no tenia cap dret a decidir sobre la seva vida i el matrimoni era l'única opció "decent" a la qual podia aspirar dins la societat. Ho va fer amb el meu avi Eugenio, a qui no vaig conèixer perquè va morir l’any 1954 quan jo encara no havia nascut.
L’abuela Margarita va ser la primera que em va ensenyar el que vol dir ser progressista. Era una dona moderna, avançada al seu temps i molt divertida. Em va salvar la vida quan amb poc més d’un any vaig caure de cap a una galleda d’aigua i lleixiu en aquell terrat del pis de les Rambles on em vaig criar. Amoïnada perquè feia estona que no m’escoltava, em va buscar i em va “rescatar” a temps. També va ser la primera que em va girar la cara, però no li vaig tenir mai en compte perquè vaig entendre, més endavant, els motius que la van portar a fer-ho.
L’abuela Margarita, nascuda en una família senzilla, però carregada de valors, va haver d’emigrar de Castella a Catalunya on, després de casar-se amb l’inquiet abuelo Eugenio, va ser l’encarregada de tirar endavant els seus tres fills: la tia Carmen, la tia Conchi i el meu pare José Antonio.
Ens va deixar un 10 de maig de 1992 a l’edat de 92 anys.
La segona dona que vull destacar és la meva mare Maria (Meri), nascuda a Barcelona un 23 de gener de 1928 i amb la que vaig conviure entre el pis de les Rambles i el pis del carrer Diputació, fins que em vaig casar als 21 anys.
Els seus primers anys de matrimoni amb el meu pare no van ser gens fàcils: l’accident de l’ascensor del meu pare, embarassos complicats, avortaments, etc. A més, les 4 germanes Bordonau van perdre aviat el pare, el meu avi Francesc al que tampoc vaig conèixer perquè va morir a l'edat de 56 anys. En silenci, amb més voluntat que mitjans, se’n va sortir. La meva mare, tot i els seus mals i dolors, és una dona forta, molt forta. Es conformava amb cuidar-nos als tres germans i al meu pare, portant l'economia familiar, la planificació de les vacances o fent les feines de casa (mai ben reconegudes ni compensades) amb una rutina malaltissa.
Aquells anys 60 i 70, anys de la meva infantesa, era la que em calmava i consolava en els pitjors moments i era la primera que celebrava els meus èxits. Res em reconfortava tant com el consol de la mare i la seva capacitat de comprensió sense límits i sempre li vaig poder explicar qualsevol problema, que ella m’ajudava a resoldre. També vull destacar la seva paciència quan les notes de l’escola no eren les que ella esperava.
El 17 d’octubre de 1976 entra a formar part de la meva vida la tercera dona de la que vull parlar, la Mercè. Nascuda a Barcelona un 10 de setembre de 1961 i amb la que convisc des del 2 de juny de 1983 al pis del carrer París.
Després de poc més de 37 anys de matrimoni, sóc infinitament feliç de seguir estant al costat de la meva amiga, la meva parella, la meva dona, la mare de la meva filla i l’àvia del meu nét. Ella va ser la que em va “domar”, la que em va fer veure, fer entendre i ensenyar-me que a la vida no tot és de color rosa. Ella també és la que sempre em fa costat i m’acompanya en les meves “aventures” trialeres.
Davant les emocions cal naturalitat i responsabilitat. Si no plorem el que ens fa mal, viurem amb contradiccions. Si no riem el que ens fa gracia, és com pretendre viure sense respirar. Amb ella he plorat, però sobre tot he rigut, perquè a més, el seu riure és molt contagiós. De no fer-ho així el nostre entorn s’hagués ressentit i no ha estat el cas. Ja ho he dit vàries vegades... la meva vida sense ella no hauria tingut cap sentit.
I per acabar ho faig amb la meva quarta dona preferida. La meva filla Marta, nascuda a Barcelona l’1 de gener de 1987.
Què puc dir que no hagi dit ja de la “nineta dels meus ulls"?
Em costa reprimir les emocions quan parlo d’ella, però tan cert com la felicitat que sento i que em proporciona, perquè a més, la miro i veig en els seus ulls el reflex meu en moltes coses... té caràcter com jo, és tossuda com jo, és meticulosa com jo i estima tant o més que jo. La relació que tenim, encara que de vegades no ho sabem demostrar, és una barreja d'admiració, amor i tendresa.
Margarita, María, Mercè, Marta i quatre cognoms: Toledano, Bordonau, Gou i Martín. Les meves 4 dones preferides.
Sempre havia donat per fet que sabien com d’orgullós estic d’elles i per això no ho havia dit gaire. Pensava que dir massa vegades l'important que han estat per a mi, faria que les paraules perdessin el seu valor, però ara només puc pensar que, encara que amb el temps tot s’oblida, vull deixar constància de que jo mai oblidaré el que han fet i fan per mi.
