273.- Amb molta tristesa he rebut avui una notícia que, encara que era “esperada”, no per això ha deixat de ser tràgica.
Que difícil i dolorós ha estat prémer la primera tecla per escriure aquestes lletres. L’Ian Planas, amic, i fill del meu amic Xavi, ens ha deixat!
El seu somriure obert, el seu coratge, la seva afició sense límits, el seu tarannà positiu ja no estaran mai més entre nosaltres, i és una realitat que fa molt mal.
No m'importa el motiu de la seva mort, encara que sí vull cridar ben alt: maleït càncer! De què serveixen donar detalls que no tornaran aquell somriure en les tantes sortides i trobades que vam fer? Va ser un amic sincer en l'esport que compartim.
41 anys quallats d'empenta, de valentia, d’entusiasme, però l’Ian no morirà així com així. En els últims dies encara seguia donant-nos magistrals lliçons d'amor i d’amistat, però jo sols sentia ràbia, ràbia perquè l’Ian no mereixia deixar-nos tan aviat, encara havíem de fer moltes coses junts. L’Ian havia de fer moltes coses.
No hi haurà llàgrimes suficients per plorar-lo, però aquesta vegada, la vida, aquesta "puta" vida que ens ha tocat viure, s'ha equivocat. S'ha emportat el cos, però no a l’home, al pare i al fill. No hi ha dret!
És per això que no morirà mai, al menys per a mi l’Ian sempre estarà viu!
Família Planas, molts ànims en aquests durs moments.
Descansa en pau amic.
