100.- L’entrada número 100 d’aquest “ESPAI ZERO” havia de ser especial i actualment, a la meva vida, hi ha coses molt especials, però crec que una en particular mereix un comentari a part.
En els últims mesos, més concretament des de fa vuit mesos i escaig, que a casa estem una mica “esvalotats” amb el nostre nét Aimar, però no és sobre això que vull parlar. Vull parlar de la “nineta dels meus ulls", de la nostra filla Marta.
Tot just fa dues setmanes que s’ha incorporat a treballar, després de la baixa maternal, i encara que vivim al mateix replà, els nostres horaris no coincideixen gaire, així doncs pràcticament no ens veiem en tota la setmana, però ahir va ser diferent.
Eren quarts de deu del vespre quan vaig rebre a casa una visita inesperada. La Marta em va venir a veure “sols” per fer-me dos petons perquè no ens havíem vist en tota la setmana. No vaig poder evitar emocionar-me, igual com ho faig ara al recordar aquell moment.
És cert que estic “sensible” (deu ser que em faig gran) i em costa reprimir les emocions, però tan cert com la felicitat que sento i que em proporciona la Marta, perquè a més, la miro i veig en els seus ulls el reflex meu en moltes coses... té caràcter com jo, és tossuda com jo, és meticulosa com jo i estima com jo.
És la meva filla i m'emociono cada cop que m'abraça i em diu “t’estimo molt papi!"
La foto amb la que acompanyo aquest comentari l’he trobada en el bagul del records. En ella podem veure la Mercè i la Marta, amb poc més de 6 mesos, al llom d’una Merlin DG2 infantil. Pobre Marta! ella sap més que ningú, de fet la Mercè també, que sempre he volgut inculcar-li els “valors trialers” en la seva educació i segurament tant l’Asier com jo hem tingut part de culpa, però sens dubte correspon només a ella el mèrit de ser com és.
