310.- Des del 28 d’octubre de 1961 (data del meu naixement) fins el 1975 vaig viure a Les Rambles de Barcelona i com que ja sabeu que m’agrada escriure, vull comentar algunes coses.
Més concretament, vivia al número 138 de la Rambla de Canaletes, tot just al costat del cine Capitol. “Can Pistoles” era el nom popular que tenia el cine Capitol. Era una sala dedicada a un cinema de gèneres molt reconeguts: westerns, terror, aventures, de lladres, etc. De fet, aquest sobrenom surt d'una decoració que es va fer per a l'estrena de “Contra l'imperi del crim” (1933). El propietari, Antoni Solé, sempre volia una façana cridanera i en aquest cas va simular, a les vitrines del cinema, uns impactes de bala.
Recordo perfectament quan es projectava qualsevol de les 12 pel·lícules de Tarzan amb Johnny Weissmüller com a protagonista, que un home-mono feia salts per Les Rambles, o també era normal veure al vestíbul del cinema recreacions dels escenaris del film, tals com un palau oriental, el taüt de Dràcula amb una blanquinosa mà sobresortint o un goril·la d’enormes dimensions cada vegada que projectaven King Kong.
Fent un traspàs en el temps, començo a recórrer la Rambla de Canaletes (la meva rambla), des de la sortida del metro de l’estació de Plaça Catalunya fins la Rambla de Sant Josep o més coneguda com la Rambla de les Flors.
Del primer tram, no puc deixar de comentar tres records molt evidents que tinc: els quioscs, els neteja botes i sens dubte, la Font de Canaletes.
Les primeres iniciatives per situar quioscs a l'espai públic barceloní daten de mitjans del segle XIX. Encara que el mèrit d'instal·lar el primer quiosc de premsa a Les Rambles se li atribueix, el 1888, a El Noticiero Universal.
En aquella Barcelona, Les Rambles era el cor de la ciutat i no va trigar gaire a convertir-se en el lloc per excel·lència dels millors quioscs de Barcelona.
Un dels atractius insuperables i temptadors que oferien aquests quioscs, era que pràcticament no tancaven. Era una característica d'aquella ciutat tan viva, tan intensa. Oferien encara calent, el diari del dia, així com premsa estrangera i, sobretot, revistes de categoria de França, Alemanya i d'Anglaterra. Potser els hi va faltar quelcom d’estètica, que en aquelles èpoques no hi comptava gens, fins que el 1972 van ser remodelats.
Amb la dictadura de Franco, els quioscs de Les Rambles també van servir d’amagatalls dels molts joves que corrien davant la policia “els grisos”. El meu germà és un testimoni clar.
Passejant per Les Rambles et podies trobar amb un singular personatge que a partir de les cinc de la tarda es dedicava al vell ofici de neteja botes. Una banqueta, un reposa sabates, raspalls, líquids reparadors, betums i draps per abrillantar el calçat són tots els elements de què disposava per a la seva feina.
Era gent humil que necessitava guanyar-se la vida i sobreviure en els temps més difícils en què els rics eren molt rics i els pobres molt pobres.
Alguns atribueixen l'aparició dels neteja botes a Barcelona amb el fet que els transeünts passejaven gairebé sempre amb les sabates brutes, perquè la ciutat tenia els carrers bruts i plens de pols i fang, per això el despectiu malnom de “Can Fanga”.
Inicialment no van ser ben vistos per la societat barcelonina, perquè es deia que el públic els rebutjava a causa d'un rumor popular estès que els betums que feien servir per restaurar el color i les seves cremes abrillantadores contribuïen a fer malbé el calçat, fins i tot a tallar o cremar-ne el cuir. Posteriorment, en veure la qualitat del seu treball i la cordialitat amb què tractaven el públic, van gaudir de més popularitat, arribant a convertir-se en uns personatges típics de la ciutat.
Durant les dècades dels anys seixanta i setanta, l'ofici va començar el declivi. Les tradicions i els costums anteriors es van anar substituint per noves formes de vida i altres pautes de comportament derivades de la millora de l'economia i de la qualitat de vida.
Actualment, la figura del neteja botes de carrer és purament testimonial i té un valor més aviat folklòric i d'un passat en què els oficis de tota mena formaven l'estampa urbana de la ciutat d'abans.
Tinc vàries fotos de Les Rambles, però he escollit aquesta (*) que publico perquè l’home del fons amb bigoti i gavardina és el meu pare.
No era gaire habitual que el pare fes servir aquell servei, però era molt presumit i, segurament amb la finalitat de “conquistar” la meva mare, es prenia el luxe de fer-se netejar les sabates de tant en tant.
Qui no ha begut aigua de la Font de Canaletes?
La llegenda diu que “aquell o aquella que begui de la seva aigua tornarà a Barcelona”. És per això que, per superstició, als visitants que els hi agrada la ciutat (sobretot turistes) beuen de la seva aigua per tornar-hi algun dia.
Construïda el 1892 i realitzada en ferro colat, la font té una base circular sobre la qual s'alça una estructura en forma de copa amb quatre aixetes que aboquen l'aigua sobre quatre piles circulars; sobre aquesta copa s'aixeca una columna rematada per quatre fanals.
La Font de Canaletes és més maca que bona és la seva aigua, però carregada de tradicions, com la dels aficionats del Barça, que s'hi reuneixen per celebrar els èxits del futbol. La tradició es remunta als anys 1930, quan els seguidors anaven a informar-se sobre els resultats a la redacció del diari esportiu La Rambla, situada just davant de la font.
També voldria fer un esment sobre aquells carrers adjacents i/o espais per on vaig passar, passejar o jugar, des de que tinc us de raó fins els 14 anys.
Començo amb un dels carrers que formen part de la capçalera de Les Rambles, el carrer Pelai.
La part muntanya que va des de la Plaça Catalunya fins al carrer Balmes, estava ocupada per l'estació del tren de Sarrià quan circulava en superfície i per un solar (quan es va soterrar l'estació), que estava dedicat a un aparcament municipal i on el meu pare aparcava, primer el SIATA i desprès el Morris Traveller. Per cert, aquest aparcament és on està ara el centre comercial El Triangle, a sobre de l’Avinguda de la Llum.
Baixant Les Rambles a mà dreta trobem el carrer Tallers. Tot i que avui dia és un carrer de vianants molt concorregut, al segle XI va ser la principal carretera que unia el centre amb els actuals barris de Les Corts i Sarrià.
Es diu que el nom de Tallers té els seus orígens en que, amb el creixement de la ciutat, en aquest carrer van començar a instal·lar-se alguns artesans i treballadors que necessitaven estar lluny de les zones més urbanitzades. Es podrien escriure moltes històries de llegendes de bruixes, vampirs, les primeres cases de cites de Barcelona, etc., però jo recordo aquell carrer Tallers per ser el lloc ideal per comprar instruments i vinils de tota mena. Qui no havia comprat alguna vegada a Discos Castelló?
Si seguim baixant per Les Rambles, ens trobem amb el carrer Bonsuccés. Potser el que més recordo d’aquest carrer és que hi havia un frankfurt on el meus pares ens portaven de vegades i on els cambrers no deixaven de repetir aquella cantarella típica: “franfrararan... fran... frankfurt... furt...” i també per ser el carrer que enllaçava amb el d’Elisabets per anar a l’escola de la meva germana, a la Plaça dels Àngels.
Continuo baixant per Les Rambles, però ara canvio de vorera i ho faig pel costat esquerra i el primer que trobo és el carrer de Santa Anna, nom que pren de l’antic monestir (ara església) situat al mateix carrer.
Recordo quan anava per aquest carrer cap a l’escola (La Salle Condal) i com la meva mare em seguia amb la vista des del balcó de casa que donava al mateix carrer. També recordo quan arribava al Portal de l’Àngel i ja, des d’una de les portes de Can Jorba, m’acomiadava de la mare, que encara seguia a la balconada controlant que, almenys en aquell tram, estigués acompanyat ni que fos visualment.
Per sota del carrer de Santa Anna trobem el carrer de La Canuda. Aquest carrer era important per mi, no perquè donés a la Plaça Villa de Madrid, a la que nosaltres dèiem “la plaça dels morts”, i que ara m’he assabentat que era una necròpolis romana dels segles I a III, sent un dels diversos espais patrimonials de la Història de Barcelona, sinó, perquè potser és on vaig passar més estones de la meva infantesa jugant a pilota amb els amics.
Un cop esmentats aquests punts d’interès, no puc deixar de fer-ho de la Rambla dels Estudiants.
Aquest tram de Les Rambles, agafa aquest nom perquè hi havia l'antic Estudi General, que aplegava els ensenyaments superiors a Barcelona des del 1450.
Tot i que l'Ajuntament de Barcelona va implementar una normativa per evitar la compra compulsiva d'animals, i es prohibia l'exposició al públic entre altres regulacions, a Les Rambles, en els meus temps, es podia comprar qualsevol animal de companyia: ocells, gossos i gats, hàmsters i ratolins, conills o fins i tot peixos. Alguns d’aquests animals van conviure amb nosaltres a casa.
Deixant l'església de Betlem a la dreta entrem a la Rambla de les Flors, però aquí paro la meva ruta de records sols fent una breu pinzellada per comentar que els meus oncles i cosins vivien a l’entorn del Mercat de la Boqueria, potser el mercat de Barcelona més famós a nivell mundial i això donaria per fer un altre escrit o potser un llibre, jeje...
Ja fa més de 40 anys que no visc a Les Rambles, però sent barceloní com soc i vivint a l’eixample com visc, cada vegada que passo per Les Rambles no puc deixar de recordar tots aquells temps, tots aquells noms: Zurich, Banco Central, Restaurant Nuria, la Sastreria Modelo, l’Hotel Continental, el Sepu, Simago, les coques de la Montserratina, etc., que van formar part de la meva infantesa, part de la meva adolescència, part de la meva educació i sens dubte part del meu cor.
(*) Forma part d'una exposició del Museu d'Història de Catalunya. El peu de la fotografia és el següent: Enllustradors treballant en una entrada del metro a la Rambla de Barcelona. Urbans o rurals, els oficis tradicionals interessen sempre tant el pare com els fills. Barcelona, 1955-1965. Pere Català i Roca.
