134.- Fa dies que no parlo del meu nét i, avui que compleix 17 mesos, li dedicaré quatre línies...
L’Aimar s'ha convertit en l’oxigen que em permet viure el dia a dia de manera intensa ja que, cada vegada que està a casa nostra, l’omple de llum i color, i també de joguines escampades per tot arreu jeje..., però tot això em fa feliç.
Aquest menut és el millor obsequi que la meva filla va poder fer-me i per això vull que sigui l’hereu de tot el meu temps. Si cal deixar de fer trial per gaudir més sovint de la brillantor dels seus ulls i del seu contagiós somriure, no dubteu ni per un moment que ho faré encantat, però ara per ara sembla que les motos i el trial li agraden amb bogeria, així que no seré jo qui li porti la contraria.
No parla gaire però es fa entendre del tot. No menja gaire però va creixent al seu ritme, sa i feliç. És un cul inquiet, un bitxo que em té el cor robat i amb el que tinc una complicitat malaltissa.
L’estimo tant!
