509.- Unes línies per comentar aquesta foto.
Encara avui no sé exactament com el meu pare va descobrir aquell taller del carrer Berenguer III de Mollet del Vallès, Motos Isern, però quan tenia nou o deu anys, allà va néixer la nostra passió compartida.
A Motos Isern vam comprar primer una Montesa Cota 49 i, poc després, una Cota 123. Per a mi, aquelles motos no van ser només màquines: van ser la porta d’entrada a un món que no coneixia i que em va captivar per sempre.
El negoci el portaven en Josep Isern i la Montse, una parella amb una dedicació absoluta al motor. I en el taller hi treballava un joveníssim mecànic que era meticulós, intuïtiu i tenia una habilitat natural per fer que qualsevol moto tornés a rugir com el primer dia.
Entre d’altres, al circuit de MotoCross dels Gallecs (Mollet), un espai mític per a tota una generació, Motos Isern va jugar un paper fonamental. En Josep, la Montse, en Pere Pi, en Ricard Pinet i “el mecànic” van ser els qui ens van formar en el Trial i el MotoCross. Per a nosaltres, que érem només un grup de nens amb el cor ple d’il·lusió, ells eren molt més que mestres: eren referents.
Recordo encara els dies dels Gallecs com si fos avui. El circuit, les zones marcades, les primeres caigudes, els crits d'ànim dels nostres pares i família… i aquella sensació de llibertat que només es té quan s’és nen i s’aprèn a dominar una moto per primer cop.
Els anys van passar i jo vaig anar canviant de moto, però “el mecànic” seguia allà, a Motos Isern, i al comprar una altra moto amb els meus primers estalvis, amb tot just 16 anys, el vaig reconèixer i li vaig preguntar:
Tu ets el que ens marcava les zones als Gallecs, oi?
Ell va somriure i, amb aquell aire tranquil que encara avui desprèn, em va respondre:
I tant. Sóc en José Luis Rodríguez Valcárcel. I recordo perfectament el teu pare, el senyor Martín, i tota la colla de nanos que veníeu a córrer: Arenas, Atienzar, Buixó, Corchs, Folguera, Maseras, Mañer, Sallent, Vallmitjana…
Els anys continuaven passant, i seguia creixent l’esperit inquiet i valent d'en José Luis. Va ser així com va formar part de l’equip que va donar vida a una de les botigues de motos de referència del moment: Km2. Aquell espai no era només un negoci, era un petit santuari on la passió pel motor i el Trial es respirava a cada racó.
Amb el temps, però, en José Luis va seguir el seu propi camí. Va decidir establir-se pel seu compte, guiant-se només per la seva intuïció, el seu talent i una dedicació gairebé obsessiva pel detall. I va ser aleshores quan es va dedicar a les preparacions de motos clàssiques i on va demostrar tota la seva veritable essència: la d’un mestre, la d’un mag.
Així, al llarg de molts anys, es va convertir en un dels millors preparadors, un autèntic referent admirat per tothom qui coneixia el seu treball. Cada moto que sortia de les seves mans portava una mica d’ell: la seva paciència, la seva saviesa, el seu amor per l'ofici.
I ara, aquesta història s’amplia. Ara també és, en part, la de l'Aimar, el meu nét. Ell, encara més jove del que jo era aleshores, ha tingut la sort de conèixer qui era aquell mecànic que tanta influència va tenir en les meves motos.
Barrejar generacions de famílies és normal. Barrejar generacions d’amics, en canvi, és un privilegi.
L’Aimar encara no ho sap, però “el Puma” li està preparant una Bultaco Sherpa 74 (pujadeta de cc) amb estètica Kit Campeón. Quan estigui acabada, arribarà el moment de fer realitat un somni que em sembla increïble fins i tot mentre l’escric: tres generacions —avi, pare i nét— participant plegats en un Trial de clàssiques amb, estèticament, les mateixes motos i mecànicament fetes pel José Luis.
Fins que arribi el gran dia, continuem compartint el que sempre ens ha unit: l’amor per les motos, els records que ens han fet qui som i una bona amistat.
Encara avui, quan sento l'olor d'una moto feta per ell, o el soroll d'un motor que arrenca, torno per un moment al taller de Motos Isern, i a aquell jove “mecànic” que, sense saber-ho, va ajudar a construir una història que ara continua.
Per això, penso que les motos es converteixen en ponts entre temps, persones i records i això em fa extremadament feliç.
