345.- La pandèmia del covid ha fet molt de mal i segurament es podria escriure un llibre, però no és d’això que vull parlar, vull fer-ho d’allò que aquesta pandèmia ens ha fet ajornar, com és el cas de compartir un arròs amb en Carles Sibils.
Ja ho vaig comentar en l’anterior crònica que parlava de S’Agaró i del llibre que va escriure la mare del Carles (Anna Ensesa). Hi ha amistats que no saps ben bé com sorgeixen, de fet no fa gaire temps que ens coneixem amb en Carles, però poc importa, hem sintonitzat tan bé amb una “causa” comú (que no podia ser altra cosa que el Trial), que aquí estic, escrivint de nou quatre línies, però aquesta vegada per comentar com hem passat de bé el darrer cap de setmana.
No hi havia manera de trobar una data, fins que vam decidir fer-ho el 27 i 28 d’agost a l’Hotel S’Agaró. En Carles ho va “apanyar” tot perquè, tant la Mercè com jo, passéssim un cap de setmana genial, d’aquells que deixen un bon record.
Vàrem arribar divendres a la tarda i ens vam fer un banyet a la platja de Sant Pol. Tornar a trepitjar aquella sorra granulada i endinsar-nos en aquelles aigües cristal·lines, van fer que, per un moment, tant la Mercè com jo recordéssim aquells anys d’infantesa a la Costa Brava.
Dissabte, després d’un bon esmorzar a l’hotel, vam fer el Camí de Ronda fins a la platja de Sa Conca on també, per descomptat, ens vam banyar.
Entre foto i foto de les espectaculars vistes que hi ha des d’aquets Camí de Ronda (fet per l’avi del Carles, Josep Ensesa), se’ns va fer l’hora de dinar i per fi vam poder compartir taula amb en Carles, l’Anna, la Mercè i jo mateix.
No sé si hi ha cap estudi que digui que allargar les sobretaules pot ser bo o dolent per la salut, però ja us asseguro jo que les més de 6 hores xerrant de motos, família, S’Agaró i sobretot de Trial, em van carregar les piles per força temps. Va ser una bona manera de finalitzar el mes d’agost i va ser una bona manera de conèixer-nos una mica més. Moltes gràcies Carles i Anna per la vostra acollida.
Diumenge ens va tocar matinar, però es que vam fer una cosa que feia molt de temps que no fèiem, veure la sortida del sol.
No em vull posar transcendental perquè potser eclipso la bellesa que comporta tota sortida de sol, però mentre filmava, em van venir a la memòria tots els éssers estimats que ja no hi son, pel fet de no poder-ho compartir amb ells, i també tots aquells que, per diverses circumstàncies estan passant per mals moments, per això van ser uns minuts emotius i alhora meravellosos, així que malgrat tot el que passi cada dia...
DEMÀ TORNARÀ A SORTIR EL SOL!
