413.- El passat 28 d’octubre vaig fer 62 anys i, com ja us podeu imaginar, també m'agrada reflexionar-hi ja que, a més, no va ser un dia qualsevol.
No tothom ho veu així, però per mi assolir un any més de vida és motiu de celebració, perquè em dóna l'oportunitat de seguir en aquest complicat món, convivint amb totes les persones que m'acompanyen en aquest viatge i continuar sumant moments de felicitat -també d’angoixes i preocupacions- acumulant experiències pel record i, si escau, aprenent i millorant el dia a dia d'aquesta vida que m'ha tocat viure.
Va ser un dia molt emocionant, primer perquè ho vaig celebrar de la manera que més m'agrada celebrar aquests esdeveniments, és a dir, amb els amics del Trial i fent Trial i, segon i principal, perquè al migdia m’esperava una altra celebració, aquesta vegada amb la meva família més propera: la meva mare, la meva germana Margarita, la meva estimada Mercè, la nineta dels meus ulls i filla Marta, el "chicarrón" del norte i gendre Asier, el "trapella" del meu nét Aimar, la Myriam i el meu nebot Daniel, i el seu fill, el petit Max. I és sobre el meu nebot Daniel que em voldria estendre una mica més, encara que l’última paraula la tindrà ell, ja ho veureu...
Ja ho he dit en vàries ocasions, m’agrada escriure els meus sentiments perquè de vegades, de paraula, no els sé expressar correctament, però aquesta vegada m’han tornat "la pilota" i vaig quedar tocat, gratament, però molt tocat.
Deu ser cosa de l'edat, però m’emociono per tot i amb tot i en aquest cas no va ser menys. De fet, ens vam emocionar tots perquè el Dani em va deixar anar unes paraules que, com podreu entendre, les guardaré al meu cor per sempre més.
Us deixo amb elles, perquè jo no puc afegir res més...
«Hola Víctor!
Sé que una de les teves aficions és escriure, i ho fas molt bé, potser diria que massa bé i tot, sobretot en certes ocasions. Avui m'agradaria canviar-nos els papers i ser jo qui et dediqués unes paraules a tu, i quina millor manera que pel teu aniversari.
A tots ens agraden els regals, no pateixis que t'hem portat un detall, però aquesta vegada també volia regalar-te 4 línies escrites per mi. Segurament no siguin com les teves, però estic convençut de que no podràs oblidar-les.
Tanco els ulls i miro enrere, no sé per on començar, només em venen bons records. A part de ser el meu tiet, que és el vincle principal que ens uneix, tots dos som uns cremats de la benzina. Recordes la pujada del port de Calafat fent-la a una roda amb mi agafat al manillar? Ara que sóc pare, no voldria saber la cara que posaria la mama si ens veiés en aquell moment. La qüestió és que a tu t'agrada i a mi també i què millor que fer feliç al teu nebot.
Tirem uns anys més endavant, començo a saber què és el trial gràcies a tu. Un dia veia motos per casa, un altre em regalaves una samarreta de "jo sóc trialer", un altre em venies a buscar per anar a la Montesada... fins que no sé com, vas aconseguir que la mama comprés la GG TXT boy. Allà vaig començar a fer els meus pinets per Calafat, fins que se’m va quedar petita. Després tampoc sé com, mentre anava creixent, van anar apareixent vàries motos, des de motos de trial com la Cota 123, fins a motos d'enduro, recordes l’endurito aquella mig preparada amb uns parafangs blancs enormes?
Seguim mirant més endavant, començo a treballar algun juliol a JMT, fins que al final, un cop acabats els estudis d’electromecànica, entro fixe. Aquí vaig conèixer l'altra cara del Víctor. El meu super tiet que un cop passa la porta de JMT es converteix en un home ben serio. Però, en qüestió de dies, em vaig adonar que la nostra afinitat i la nostra forma d'entendre'ns era tant dins com fora de JMT.
Arriba el 2012, ja amb 20 anys i amb uns petits estalvis, comença l’etapa del trial. No tinc res a dir, va ser comentar-te que volia fer trial i mai m'ha faltat res. Tu et vas preocupar de tot, dels entrenos, de les llicències, de les inscripcions... però saps què és el millor? Que a raó del trial el nostre vincle es va unir més que mai!
Avui dia, no tinc suficients paraules per agrair-te tot el que has fet, fas i segur que faràs per mi. A JMT encara em falten moltes coses per aprendre, però tinc la tranquil·litat de que sé que estaràs al meu costat per tot allò que necessiti.
Del trial no et preocupis, ara estic gaudint del Max tot el que puc, així de mentres et vas fent més gran i a veure si quan tornem a córrer junts, se’t cauen més peus i tinc més opcions a guanyar-te.
No vull enrollar-me gaire més, ja ho saps tot. Tu i jo ens entenem a la perfecció, només cal parlar les coses i buscar la solució. Però, no m'agradaria acabar sense dir-te un cop més:
GRÀCIES PER SER EL PARE QUE MAI HE TINGUT»
