435.- Ja ho vaig dir a la crònica que vaig fer sobre Calafat: ”La meva vida, sense Calafat, hauria estat diferent”, però és que a més, ara fa 50 anys que gaudim de Calafat i ho vull tornar a recordar.
És evident que les vivències de la infantesa són les que determinen en bona part la nostra vida adulta i també és evident que l'adolescència és un moment de gran transcendència en el cicle de la vida.
Segurament, moltes coses podem oblidar-les, però costaria entendre que algú no tingués cap record de la seva infantesa i adolescència. Jo en tinc molts, sobre tot de Calafat. 50 anys donen per molt i per aquest motiu m'he decidit a escriure aquesta crònica que es remunta a uns quants anys enrere.
Recordo com, a finals dels anys seixanta i primers dels setanta, tot i que teniem la casa de La Floresta, els meus pares feien un gran esforç perquè els tres germans poguéssim passar, durant no més d'una setmana, les vacances a la platja.
També recordo amb molta il·lusió els dies a la Costa Brava, en aquell petit apartament de Sa Riera, o al càmping "El Maset" de Begur, les excursions a les Illes Medes, els arrossos de Pals i aquelles tardes de calor comprant ceràmica a La Bisbal. Van ser estius molt intensos gaudint de la brisa marina, d'aquella sorra granulada, de les platges profundes i de la seva freda, neta i salada aigua.
Per tot això, els meus pares van voler fer un pas més comprant una segona residència, però no s’ho van poder permetre. La Costa Brava estava en plena “efervescència” i els preus de les cases estaven fora del seu abast, de manera que van buscar altres alternatives.
Al càmping "El Maset" de Begur hi havia uns veïns campistes que tenien una casa a Calafat (L’Ametlla de Mar, Tarragona), i els meus pares, després de comentar-ho amb ells, s’hi van desplaçar per veure com eren aquelles terres.
Passar de la Costa Brava a la Costa Daurada era un canvi “radical” i és que, a més, anar a Calafat a primers dels anys setanta era una autèntica "excursió". Les Costes del Garraf o el Port de l'Ordal, eren rutes habituals mentre, poc a poc, anaven allargant les autopistes, les actuals AP2 i AP7. Tampoc era cap meravella la urbanització, però els va seduir la tranquil·litat i aquella part de costa amb unes cales que, si bé no eren la Costa Brava, tampoc eren aquelles platges llargues típiques de Tarragona, i així va ser com vam comprar la parcel·la per fer-hi una casa.
La meva presència a Calafat data de l'any 1974, tenia 13 anys. Recordo perfectament els meus primers passejos (sense carnet) per la urbanització, amb la Bultaco Sherpa del meu germà, a la “recerca i captura” d'algun amic (o amiga) amb qui poder establir conversa; les zones de Trial havien passat a segon terme, jeje...
Aviat els vaig trobar a la platja, però sobretot al bar del Roberto, lloc ideal per això i en breu, juntament amb el meu cosí Jaume, ja vaig fer amics amb el grup dels nois i també de les noies.
Però en el grup de les noies hi havia una que, amb els ulls de color mel, rossa, un ampli somriure, molt parladora i circulant amb un Vespino vermell, em va enlluernar. Era ni més ni menys que la Mercè.
Ella ja portava un parell d’anys estiuejant a Calafat. Va ser la primera a la qual “vaig tenir l’honor” de portar de paquet a la Sherpa i va ser a la primera que "vaig enganyar" (encara que crec que ho va saber sempre), en dir-li que m'havia quedat sense benzina, quan el que havia fet era tancar l'aixeta per poder tornar al bar del Roberto caminant i poder estar amb ella una estona més. També jugàvem a la màquina de boles (pinball) que hi havia en el mateix Bar.
Ha quedat ennrera, però ho recordo com si fos ahí, aquell pinball al voltant del qual ens possavem formant una bona rotllana per veure partides intenses mentre sonava la característica melodia caotica d’aquestes màquines i amb aquell moviment de malucs i braços per fer que aquella bola platejada colpegés un “bumper” sense fer falta i donés una partida gràtis, però també va deixar enrere el lloc on tantes confidències vàrem comentar al seu voltant.
I també al voltant d’quell pinball, sense ser-ne massa concients, va començar una història d’amor que continua fins avui. Una història que em va canviar la vida, que em va formar com a persona i que per aquests mateixos motius vull comentar.
Feia un parell d’anys d’aquella primera trobada amb la Mercè. Ella amb 15 anys i jo a punt de fer-los, el 17 d’octubre de 1976, vam començar a “festejar”.
Els inicis de la nostra relació, a l’entorn de Calafat, van ser meravellosos, plens de passió, amb moments romàntics, rialles i llargues converses. Les primeres passejades agafats de la mà es prolongaven durant hores, ens apassionava conèixer detalls l’un de l'altre, els nostres gustos, les nostres famílies o les nostres vivències d’infantesa i aficions.
Ens anàvem coneixent i sens dubte vam tenir les primeres discussions, però sempre ho vam saber solucionar amb enteniment, respecte i amb paciència per part dels dos, de fet, com fins ara.
Dels 13 als 21 anys us podria explicar mil anècdotes de Calafat, i si a això li afegeixo els prop de 41 anys que porto casat amb la Mercè, no acabaria mai.
Però sí que puc explicar-vos algunes que, per a mi, són les més boniques, divertides i significatives, també alguna de trista, i el que he après de cadascuna d'elles:
No puc oblidar els dos cotxes que ens varen portar a Calafat en els primers anys: aquell Simca 1200 que tenien els meus pares i el Mini 1000 vermell del meu germà...
Aquelles tardes i nits xerrant, menjant pipes o escoltant acudits del César al mur de davant del bar del Roberto, també jugant a fet i amagar...
Escoltant i veient les primeres “coreografies” de les noies al so de la música de la màquina de discos que amb un “duro” sonaven dues cançons. Recordo perfectament la de Barry White “The firts, my last, my everything”, amb una lletra molt adient pel que seria la meva propera relació amb la Mercè...
Aquelles trobades a la platja Calafate, jugant a pales, esquitxant a les noies o fent-me el “xulo” saltant dels “acantilats”. També les “travesses” nedant de la Calafate a Les Tres Cales...
Els partits de futbol amb els “pijos” de Sant Jordi d’Alfama i la ràbia que feien cada vegada que els vèiem aparèixer amb els seus patins de vela a les nostres platges...
Ràbia i “enveja” que també feien els estrangers que s’apropaven a les “nostres” noies amb no gaires “bones intencions” i lluint tipet a la piscina del restaurant...
Aquelles vegades que li vaig demanar a la Mercè festejar. Dues propostes amb “carbassa” com a resposta i la tercera ja el sí!
Aquell 1 de novembre, en plena castanyada de 1976, que ens vàrem fer el primer petó en aquells carrers de Calafat amb poca llum...
Les nits de ball al restaurant de La Piscina i la nostra cançó de Chicago “If you leave me now”...
Aquelles excursions a la “roca quadrada”, les sardinades i costellades amb tota la colla d’amics...
També les incursions al “Jabalí Enamorado”, una espècie de bar que més tard vam esbrinar que era un local de cites...
Les primeres festes majors en que el jovent de Calafat érem els encarregats de, casa per casa i porta per porta, demanar donatius als veïns per finançar-les. També aquells jocs a la piscina o els concursos de disfresses amb aquell xai que li va tocar al pare de la Mercè, que no va tenir valor per sacrificar-lo i que va passar la nit al garatge de casa seva...
Aquella Montesa Enduro 75L que ens vàrem comprar a mitges i amb la que ens desplaçàvem a “robar” ametlles a les finques de la carretera vella...
La Vespa que tothom em demanava per fer les pràctiques per treure’s el carnet de conduir moto...
Les estones que vàrem passar al Circuit amb bicicleta, moto o cotxe, fent-lo del dret i del revés i també les estones que vam compartir amb els seus responsables: Carmelo Ezpeleta, Juan Celada o Javier Tort i totes les curses que vam poder veure, tant de cotxes com de motos, i que no ens calia pagar entrada al Circuit perquè els controls de l’entrada eren amics nostres i feien la vista grossa...
Poques piscines hi havia a Calafat aleshores i les animalades que fèiem a la del Jaume Llena van ser d’escàndol...
Ja amb 18 anys, em vaig comprar una Montesa Enduro 250 H6 que no es va moure de Calafat, fent excursions amb l’amic Jaume i amb la colla de L’Ametlla de Mar, pels voltants del Baix Ebre i de Tivissa. Recordo córrer el primer i únic Tot Terreny de Calafat l’any 1980.
Abans de marxar a fer el servei militar, el meu pas per la Unitat Moto Alpina de la Creu Roja i els serveis prestats al Circuit de Calafat amb el “Superprestigio” del Solo Moto.
I ens vam casar, més concretament el 2 de juny de 1983, i a partir d’aleshores vaig canviar de casa quan estàvem de vacances, passant de la dels meus pares a la dels meus sogres.
Em vaig comprar (de segona mà) la primera Bultaco Sherpa T i la vaig estrenar a Calafat on a més la guardaria i on faria les primeres sortides trialeres. També vaig córrer el meu primer Trial al Perelló (a escassos 15 Km de Calafat) i del que no guardo molt bon record.
Érem pocs, però molt ben avinguts. Vam fer sortides estiuenques des de Calafat amb en Jaume i la Maribel, i el Javi i la Mari Carmen, però l’estimada Mari Carmen ens va deixar molt aviat. Tot el grup ens vam anar "dispersant". És el que te passar d’adolescent a adult, tenir fills, etc...
Quan la Mercè estava embarassada, vam comprar el “millor” vehicle que hem tingut mai i que anava perfecte per baixar a la platja, un Citroën Mehari.
L’1 de gener de 1987 va néixer la Marta i Calafat va agafar més força.
L’any 91 els meus sogres van deixar Barcelona per anar a viure a Calafat. També va ser l’any en que una nova mascota es va incorporar en les nostres vides, el MAX, un Yorkshire molt intel·ligent al que li feia pànic la piscina i encara no entenem perquè.
La Marta, igual que va fer la seva mare de nena, estava els tres mesos d’estiu a Calafat (jo de jovenet no ho vaig poder fer perquè sempre havia d’estudiar per recuperar al setembre (esnifff, snifff...) i juntament amb en Jordi i la Mª Antònia, va anar formant-se amb els valors que comporta passar tants dies amb els avis.
A Calafat, la Marta va aprendre a nadar, a anar amb bicicleta i moto, i amb la seva cosina, amb les veïnes i amigues de la mateixa edat, varen compartir aquells estius dels anys 90 que tantes satisfaccions em provoca recordar. Ja de més gran, també aquells cap de setmana amb tots els amics del col·legi: Ane Miren, Carla, Raquel, Jeli (epd), Christian, etc.
El Port Esportiu de Calafat estava creixent molt i van arribar les etapes de les barques. Estius de sortides, primer amb la Larson i després amb la Maxum: L’Hospitalet de l’Infant, el Delta de l’Ebre, l’Ampolla, Cala Mé, hores de navegació saltant onades, esquiant, banys en alta mar, etc. van fer d’aquells dies, unes jornades per no oblidar. Amb la Bombardier See Doo, vaig tenir els moments més divertits a la mar, ja que no m’ha pujat mai tant l’adrenalina com amb aquesta moto d’aigua.
Hem vist créixer les dues centrals nuclears, primer Vandellós 1 construida al 1972 i tancada per un accident greu al 1989. Després Vandellós 2 construïda al 1981 i actualment en funcionament. És cert que des de la platja de l’Almadrava sempre les hem tingut a la vista, però el pas del temps ha fet que ja no li donem importància a la seva presència, cosa que no és del tot cert.
Recordo veure a L’Ametlla de Mar el terra de la llotja com s'omplia de caixes de peix que es venien després d'anunciar, amb una cantarella molt especial, els preus en forma descendent fins que algú adquiria el lot. Avui dia el sistema està molt modernitzat i informatitzat i encara que l'esperit de la subhasta és el mateix, era molt més divertit abans. També a la mateixa vila hem menjat paelles, calamars o musclos de l’Alguer, Bella Cala, Avenida i Marina, restaurants que solem visitar amb freqüència i aquelles tardes d’estiu a la "Jijonenca" per degustar els gelats o granissats que, asseguts a la terrassa del carrer, preníem els mesos de més calor veient passar els “guiris”.
Coses de la vida, aquell Tros de la carretera vella on anàvem a “robar” ametlles va passar a ser de la nostra propietat. Vam restaurar la caseta i vàrem fer reviure tots aquells ametllers, oliveres i garrofers que durant tants anys havien estat perduts. Les primeres collites “d’Oli del Tros” les vàrem repartir entre la família i amics i era un oli de color, textura i sabor deliciós.
Port Aventura va ser un dels llocs fixes que visitàvem cada estiu, però també és cert que la calor i sobretot les cues, varen fer que cada vegada hi anéssim menys.
També cal recordar aquells Nadals que, al voltant de la llar de foc, gaudíem en companyia de la resta de família i més encara aquells anys que, disfressat de Pare Noel els portava caramels als meus nebots i als fills d’amics de joventut.
I van començar els pitjors anys.
El 2005, els meus sogres Jordi i Mª Antònia, estaven bastant malament de salut. Ell operat del cor dues vegades i amb la mobilitat reduïda i ella operada també del cor, no veient-se capaços de continuar vivint sols a Calafat. Amb gran pena van decidir tornar a viure a Barcelona, conservant, però, la casa de Calafat on tants records hi tenim.
El 2 de juny del 2008, al restaurant de La Piscina on tantes hores havíem passat de joves, vam celebrar els nostres 25 anys de noces amb els amics més propers. Va ser una festa molt emotiva, sobretot perquè la Mercè estava en ple procés de tractament de la seva malaltia.
A partir d’aquí, les nostres vacances i caps de setmana a Calafat passen a segon terme i potser serien els anys més tristos, amb el mal final de la mort dels avis, primer en Jordi el 6 de juny de 2012 i tres mesos més tard, la mort de la Mª Antonia (la Bibi) l’11 de setembre del mateix any.
De sobte, una part de la nostra història a Calafat quedava trencada. Lluny quedaven aquells records, aquells anys de riures i situacions quotidianes que ens feien estar alegres i contents, però la vida continua i van arribar alguns esdeveniments que ens van tornar la il.lusió com mai ho haguéssim pogut esperar.
La nostra filla Marta és va casar amb l’Asier i amb ells va arribar el nostre nét Aimar.
Altre cop els estius serien especials, altre cop tornarien per esmorzar les sardines escabetxades que tan bones feia la Bibi i que la Mercè ha sabut mantenir i les nits tornarien a ser moments únics amb alguns petits detalls tal com les barbacoes, gintònics, sopars a la fresca amb la família, trobades amb els amics més propers, etc.
El primer estiu a Calafat de l’Aimar, tot i que era molt petit, ja que havia nascut el 24 de juny de 2017, i els següents estius, tornem a la platja, tornem a fer castells de sorra, jugar a pilota, saltar onades, buscar tresors, anar amb bicicleta, moto, etc. Tot plegat em fa remoure aquells records dels anys 90 en que la nostra filla Marta va passar tan alegrement totes les vacances i, encara que és cert que enyoro tots aquells anys que passejant per la Urbanització et trobaves amb coneguts i que ara no conec a pràcticament ningú, Calafat s’ha convertit en el meu “racó” d’esbarjo i on em sento més feliç.
Aquesta Setmana Santa del 2024 fa 50 anys que vam estrenar la casa de Calafat i tot ha canviat molt, la urbanització ha crescut i no ens coneixem tots com abans, tenim un gran port, el circuit està esplèndid, però ja no és aquell circuit familiar on hi havíem passat tantes hores de jocs, el Bar del Roberto va canviar d’emplaçament, sort que en el record ens queda tota la màgia i els moments que vam viure en aquell primer Bar...
Un petit apunt que vull afegir és que no entenc la mania de canviar el nom de les coses, i segurament serà l’encertat, però per mi la Calafate sempre serà la Calafate i no la Calafató i la “roca quadrada” sempre serà la “roca quadrada” i no la Moleta de l’Amunt o Roca del Migdia.
Tot i que les cendres del meu pare, que ens va deixar el 25 de desembre del 2022, descansen a Calafat, vam creure oportú, amb el consentiment de la meva mare, vendre la casa dels meus pares i, al juny del 2023, va passar a ser d’uns altres propietaris, i jo, tot i que passo sovint per davant sempre que puc, no deixo de recordar que allà va començar tot, fins arribar als 50 anys a Calafat que ara compleixo i comparteixo.
No sé quin futur li depararà a la nostra casa de Calafat, però de moment, nosaltres, en cinquena generació, seguim gaudint dels nostres moments i per poc que puguem, ens desplacem a passar-hi els cap de setmana, vacances o dies de festa, sempre recordant que...
“Les nostres vides, sense Calafat, hauríen estat diferents”
