427.- Quan una persona tan propera ens deixa és com si surts d'una pel·lícula en color i entres en una altra en blanc i negre. Tot el que t'envolta és gris.
El cos de la Maria Dolors ha dit prou!
La meva amiga, la dona d'un dels meus millors amics, ens ha deixat. Estic trist, estic emprenyat amb la vida per la impotència de no poder haver fet res en aquesta situació i em fa sentir ràbia, molta ràbia.
66 anys quallats d'empenta, de valentia, de coratge, entusiasme i optimisme. Però la Dolors no morirà així com així. Deixa una sublim lliçó de vida i molts records compartits que no oblidaré mai.
Segurament li han faltat anys i li han sobrat desgràcies, íntimes, molt seves per ser explicades ara, però tenia una classe especial, una fortalesa i saber fer poc comú: atleta, esportista, sempre presumida, extravertida, bona consellera i sobretot bona persona.
Ha lluitat com ningú contra una maleïda i injusta malaltia. També ha lluitat perquè el seu marit, fills i darrerament els seus nets, siguin grans persones. Pot estar tranquil·la perquè ho ha aconseguit.
Ara toca plorar la seva mort, és més, no ho entendria si així no fos i em sento orgullós d'haver-la conegut i formar part dels seus amics amb la seva família: Toni, Eric i Marc, amb els que ara comparteixo el seu dolor.
Sé que la Maria Dolors estarà llegint això allà on sigui, perquè sempre m’havia comentat que li agradava molt llegir-me i seguir-me, però aquesta vegada ja no ho podrem comentar i sento molta tristesa.
Ara, al cel, tots els amics i familiars que ens han deixat podran gaudir de la seva companyia, però el meu cor queda trencat per sempre, perquè la trobaré molt a faltar.
Descansa en pau amiga, descansa en pau Maria Dolors!
