428.- Les persones necessitem enllaços per créixer i desenvolupar-nos. Quan alguns d'aquests vincles es trenquen, sorgeix un període de gran intensitat emocional que anomenem dol.
En sap greu comunicar-vos que avui començo el dol pel traspàs del meu amic Isidre Monferrer i ho faig renegant de la vida, perquè en certs moments, és injusta i cruel.
A l'Isidre el conec des de finals dels 70, tot just vaig ingressar a la Unitat de la Moto Alpina de la Creu Roja. Mà dreta del fundador (Manel Fabregat) i encarregat de la logística de la Moto Alpina, em va saber "cuidar" mentre vaig ser membre de la Unitat. Era una bona persona.
Ja ho vaig dir en un altre moment, però en acabar la mili (setembre de 1982) reconec que vaig acabar fart de militars, uniformes i, perquè no dir-ho, de la Creu Roja. No vaig tornar a posar un peu mai més a la seu de Barcelona i vaig perdre tots els contactes amb els seus membres, tant voluntaris, com militars, com a professionals.
Però el món és un mocador i 20 anys després, en la meva primera participació als 2 Dies de Trial d'Arinsal, em vaig retrobar amb l’Isidre Monferrer i, des d'aleshores, no hem deixat de compartir esdeveniments: fires, exposicions, les proves de resistència de Calafat, alguna cerveseta, etc.
Ferreter de professió i apassionat de la fotografia com el que més, es va encarregar de digitalitzar tot l’arxiu de la Creu Roja i ens vam entendre molt bé quan jo vaig començar a fer-ho amb l’arxiu de Juan Luis Gaillard, del que també era un fidel seguidor.
Molts et trobarem a faltar, sobretot la teva estimada Isabel i el teu fill Bernat, però no dubtis que sempre et recordarem.
Descansa en pau Isidre.
