474.- De la nostra trobada el passat novembre a la Vall d'Aran amb el bon amic Xavi, vam quedar que ens veuríem a la inauguració de l'exposició d’aquarel.les que faria a l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, però abans de parlar de com pinta de bé, voldria parlar del meu pare i de seguida veureu perquè.
El meu pare, amb tot just 27 anys, treballava de muntador d’ascensors a l’empresa Fuster Fabra (ara OTIS), i pels voltants de Sant Joan del 1954, muntant els ascensors de la Residència Sanitària General Moscardó, ara Hospital Universitari Arnau de Vilanova, va patir un accident laboral. Va caure des d'un quart pis pel forat de l'ascensor i menys el cap, s’ho va trencar tot.
La meva mare (embarassada del meu germà gran), les seves germanes, cunyats i pares, es van desplaçar ràpidament cap a Lleida perquè temíen per la seva vida.
El meu avi Eugenio, en veure’l a la UCI viu, amb tot el cos morat i trencat, va ser l’última vegada que el va veure, perquè va patir un infart mentre descansava assegut a l’habitació del mateix hospital on estava ingressat el meu pare.
Segurament aquest cop va ser més dur que el primer i el meu pare, sense haver-ho reconegut mai, crec que es va sentir responsable de la mort de l'avi i, per aquest mateix motiu, no va voler muntar mai més cap ascensor.
Va estar prop d'un any ingressat, més un altre any de baixa a casa.
Nosaltres som fills de Les Rambles i en aquell pis, en el terrat, hi havia uns trasters on el meu pare, mentre va estar de baixa i degut a les seves habilitats manuals, feia els encàrrecs que li demanava l’empresa on treballava: bobinant un motor, arreglant uns polsadors, etc. i així ho va estar fent fins que va ser l’hora de tornar-se a incorporar a la feina, però com que tenia clar que no volia muntar ascensors, va decidir emprendre "l'aventura" de crear el seu propi negoci.
L'hospital Arnau de Vilanova va ser inaugurat el juny del 1956, però això ja és una altra història.
Tot i que sabem que cap als voltants del 1957 va començar a treballar, no tenim cap document que ho acrediti fins al 1959, on en un petit local d’un carrer de Sants de Barcelona, es va especialitzar en la fabricació dels polsadors i les botoneres dels ascensors. Sí, sí, aquells botons que premeu per pujar o baixar al pis desitjat.
Durant els anys 60 i 70, va patir de valent per pujar el negoci, "el taller" que en dèiem nosaltres. Treballant més hores que un rellotge per poder mantenir la família. Una vegada em va comentar que es feia tips de plorar tot sol perquè no veia sortida a tant sacrifici, però era un home fort i alhora, en la meva mare, va trobar la millor aliada. Passats uns quants anys, cap a finals dels 80, va ser quan vam agafar les regnes de l'empresa els tres germans Martín i li vam donar la rendibilitat que al nostre pare tant li va costar trobar.
Sense perdre mai de vista els inicis, poc a poc l’empresa s'assemblava més a una fàbrica que a un taller: gestions comercials i financeres, canvi de processos productius, altes de treballadors, noves instal·lacions i maquinària, noves tecnologies, sistemes de qualitat, crisis financeres i sanitàries, transició generacional, etc. Tot plegat ha fet que 65 anys d'empresa hagin passat volant.
El meu pare ja no hi és, ens va deixar el 25 de desembre del 2022, però estic segur que està al cas de la nova situació del seu estimat "taller" i en veure que els seus néts, tercera generació, segueixen el seu llegat, estarà ben satisfet.
De petit no em vaig poder imaginar mai que la meva vida estaria lligada i la passaria entre polsadors i no entre motos fent de mecànic o ves a saber què, però de totes maneres no em penedeixo de res i menys d’haver fet feliç al meu pare tant o més del que ell em va fer feliç a mi.
Ara he tornat als orígens de l’accident, a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, i no he pogut deixar de sentir un pessigolleig a l'estòmac pensant en el meu pare i, sense saber-ho, en el que va significar per mi aquell accident, però tal com li vaig comentar alguna vegada, hauria d’estar satisfet, perquè aquell cop tan dur que va patir ell (i tota la família) va servir perquè nosaltres estiguéssim on som ara.
No, no m’he oblidat de les pintures del Xavi, encara que crec que el primer sorprès del que és capaç de pintar és ell mateix, jajaja... però estic segur que a través de la pintura ha sabut expressar una quantitat d'emocions i sentiments que sovint no són tan senzills de comunicar verbalment.
Sigui com sigui, l’exposició, que ens ha encantat, ha estat l'excusa per fer el que més ens venia de gust... estar una estona, una bona estona, xerrant de tots aquells anys a Calafat, a la Vall d’Aran i de tots els moments i records que vam gaudir junts.
No vam poder deixar de comentar què hauria estat de la Mari Carmen i no vam poder deixar d’emocionar-nos de pensar per què la vida, de vegades, és tan injusta.
Jornada per recordar sempre més.
Un cop dit això, m’agradaria adreçar-me a l'estimada i enyorada Mari Carmen.
Aquí estem tots bé, una mica més espatllats, però continuem donant guerra a la vida.
Primer de tot et voldria donar les gràcies per fer que aquells dies a la Vall d'Aran del mes de novembre ens ho fessis venir bé per retrobar-nos amb el Javi (per nosaltres continua sent el Javi).
Un Javi que ha refet la seva vida amb la Maria, una dona encantadora. No deuria ser gens fàcil perdre la parella tan jove i amb les nenes tan petites i se n’ha sortit molt bé.
Les vostres filles (Laura i Marina) són el vostre viu reflexe. Tens un nét preciós, tant o més ros que tú i un altr@ en camí.
Van estar encantades i emocionades d’escoltar com comentàvem tots aquells records de joventut i vam quedar que els hi compartiria totes les fotos i vídeos que tenim junts. Portarà feina, però els servirà per conèixer tot allò que vam gaudir i una mica del que la vida els hi va tallar de cop.
No es tracta de recordar-ho amb tristesa, ara amb la serenitat que dona el pas del temps, podem recordar-ho amb alegria i recuperar aquelles vivències.
Hem quedat que ens tronarem a trobar, més aviat que tard, a Calafat i a la Vall d'Aran, llocs on vam compartir, també amb el Jaume i la Maribel, tots aquells anys, i ens seguirem “posant al dia”.
Ja fa anys que no hi ets, però SEMPRE estaràs entre nosaltres.
